La fauna del delta del Ebro

La fauna del Delta de l’Ebre

La diversitat d’hàbitats i el clima humit i temperat propicien l’aparició de molts invertebrats. Les sangoneres eren tan abundants que calia en els arrossars portar les cames ben cobertes i se n’exportaven a llocs ben allunyats centenars de milers cada any. Han desaparegut quasi algunes espècies com l’hemípter Naucoris maculatus dit cutimanya al delta, i es troba en canvi en expansió el crustaci Procarnburus sp, dit cranc de riu americà.

Els mosquits, els insectes més coneguts i característics, han portat ja des del 1917 (Mancomunitat de Catalunya) a emprendre una lluita sistemàtica contra el paludisme, endèmic al sector. Dels lepidòpters hi ha infinitat d’espècies, que ataquen els conreus, algunes interessants des del punt de vista zoogeografic, com Chilo supressalis, Borbo zelleri o l’excepcional presencia de diverses espècies de Danaus sp. Als arrossars hi ha nombroses espècies de petits i interessants crustacis, com Apus cancriformis. Amb una base de fauna entomològica tan extensa, els predadors hi són ben representats: araneids com l’argiope dels sorrals (Argiope lobata) o nombrosos odonats com els cavalls de bruixa o rodadits (Libellula sp) i toreros (Calopterix sp);Als vespres d’estiu, nuvolades d’efímeres(Polymitarcis virgo) es precipiten als punts de llum. Els coleòpters tenen també una nombrosa representació i el seu paper en els diferents ecosistemes resulta bàsic: els iaios (Hydrophilus) dels arrossars i les seves agressives larves o miquels, el generes Pimeliadels sorrals, així com Scarabeus, Anoxia, Amphimalon, Elenophorus, etc.

Quant a l’herpetofauna, destaquem primer les nombrosíssimes serps d’aigua. Les tortugues són en canvi poc freqüents i les granotetes (Hyla meridionalis) estan quasi extingides; només la granota (Rana perezi) aguanta una població elevada. Entre els gripaus hi ha el comú i el d’esperons. El discoglòs es troba aïlladament per tot el delta. Les sargantanes es troben arreu (Podarcis hispanica) i a les platges corren les sargantanes dels Psammodromus algirus sorrals i d’altres (Acanthodactylus erythrurus). Els tritons són escassos i els dragonets (Tarentola mauritanica i Hemidactylus turcicus) es troben a les edificacions.

Els peixos són abundants per l’important paper que l’aigua juga al delta i pels distints graus de la seva salinitat, que va des de nivells insignificants als ullals fins a la mar, passant pels aiguabarreigs del riu amb aquesta. Els esturions i les llamprees han minvat dràsticament, igual com és el cas de les sabogues (Alosa sp), i per contra han aparegut espècies noves com la perca americana(Micropterus salmoides), el lluç de riu (Esox lucius), el peix gat (Ictalurus nebulosus) i el sílur (Silurus glanis). A part aquestes espècies, més aviat escasses, n’hi ha de altres ben abundoses: mugílids, ciprínids, serrànids, etc. dels quals es pesquen centenars de tones cada any. Les anguiles han constituït una pesca tradicional (30 a 50 tones anuals d’anguiles i més de 5 d’angules). Les espècies marines de moixarres, corballs, reigs, molls, han donat també justa fama al litoral deltaic. Quant als mamífers, la intensa humanització del delta fa que la presencia dels grans mamífers sigui esporàdica (cas dels senglars o dels teixons) però consta la presencia en temps passats de cérvols i cabirols. Actualment queden alguns conills boscans i es crien guineus, i queden pocs exemplars de llúdries, eriçons i mosteles. Són molt freqüents les rates, les rates d’aigua, els ratolins i els furans (Crocidura sp). El poblament de rates penades, abans extraordinàriament nombroses. ha minvat molt. L’avifauna del delta és la més característica i la seva importància quantitativa i qualitativa ultrapassa de molt l’interès local i té una màxima importància internacional. Per això en diverses convencions el delta de l’Ebre apareix corn a zona de màxim interès, per las colònies de cria, anàtids, limícoles i ocells marins i pel pas dels ocells migratoris hivernants i apareix sempre dins la categoria A, de prioritat de protecció urgent.

Aquest fet es fa especialment evident a la tardor, els mesos d’octubre i novembre, quan ja recollit l’arròs, els camps resten encara enaiguats i són colonitzats per milers i milers d’ocells aquàtics que passen en migració o inicien la seva hivernada. En el cas concret dels ànecs els mesos de novembre del 1980 i 1981 se’n comptaren més de 75.000 exemplars, a més d’unes 16.000 fotges. La situació normal a la tardor és una mitjana de 53.000 ànecs i 13.000 fotges i a l’hivern de 26.000 ànecs i 5.000 fotges. Aquestes xifres representen més del 90% dels ànecs de Catalunya a l’hivern i aproximadament un 10% dels hivernants a la península ibèrica.

Espècies de molt interès entre d’altres, són el cullerot (Anas clypeata) i l’ànec xiulador o piulador (Anas penelope), encara que el gruix dels estols sigui format pels colls verds o adenes (Anas platyrhynchos). També té interès enumerar l’ànec blanc (Tadorna tadorna),l’ànec griset (Anas strepera), el xarxet comú (Anas crecca), i el morell de cap-roig (Aythya ferina). Dins d’altres grups d’ocells és interessant de mencionar l’arpella (Circus aeruginosus), el mussol emigrant (Asio flammeus), el bitó comú (Botaurus stellaris), el martinet menut (Ixobrychus minutus), el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), el martinet ros (Ardeola ralloides), l’esplugabous(Bubulcus ibis), el martinet blanc (Egretta garzetta), el bernat pescaire (Ardea cinerea), l’agró roig (Ardea purpurea), el flamenc(Phoenicopterus ruber),el cabussó emplomallat (Podiceps cristatus), el rascló (Rallus aquaticus), la picardona (Porzana pusilla), la fotja vulgar (Fulica atra), la garsa de mar (Haematopu. ostralegus), el cames-llargues (Himantopus himantopus), el bec d’alena(Recurvirostra avosetta), la perdiu de mar (Glareola pratinicola), la gavina capblanca (Larus genei),la gavina corsa (Larus audouinii),entre molts altres.

Foto font 1