Vegetació del Delta de l’Ebre

Vegetació del Delta de l’Ebre

El poblament vegetal del delta de l’Ebre, per les seves peculiars característiques, és únic a les terres catalanes, no tant per la raresa de les seves comunitats vegetals sinó pel seu potencial quantitatiu (els darrers catàlegs donen 515 espècies). Els salobrarso sosars, amb plantes molt adaptades per la sosa concentrada als seus teixits que els permet de mantenir una elevada pressió osmòtica per evitar la dessecació, es troben sobretot als punts de contacte del delta amb la mar, a causa de la salinització produïda per l’acció directa de la mar i per la salinitat de la capa freàtica. En aquests salobrars apareixen sovint dunes, anomenades toresi muntells, més o menys fixades per la vegetació. En una primera etapa s’hi troba el borró (Ammophila arenaria) i la lletera marina (Euphorbia paralias),després es va diversificant el poblament, amb un primer anell de Sporolobus pungens,per dalt els lliris de mar (Pancratium maritimum) i a les zones més elevades i madures, Ononis natrix, Thymelaea hirsuta, Erianthus ravennae, i, a la zona deltaica septentrional, apareix a la darrera etapa la rara Limoniastrum monopetalum.

Els canyissars es troben en bona part de la superfície deltaica, on hi ha una capa freatica molt elevada sovint coberta per l’aigua, amb plantes molt característiques: el senill (Phragmites communis) i la canya vana (Phragmites communis isiacus), acompanyats per algunes corretjoles (Convolvulus sepium). Als llocs amb aigua més profunda i estable apareixen les sisques bordes (Claudium mariscus), boves (Typha sp) i sisques (Carex sp).Aquestes dues darreres plantes han estat objecte d’explotació (per fabricar seients de cadires, estores, cistells, etc.) Els boscs de ribera, única comunitat forestal deltaica, apareixen a les vores de l’Ebre, on el terreny és més enlairat i la presencia de l’aigua, constant. L’albereda ocupa els llocs més alts i a les zones més baixes apareix el salzerar (Salix alba), però sovintegen els verns, els freixes, els oms, les vimeneres (o vimeteres) i altres arbres de caràcter subspontani, com els pollancres, els eucaliptus, les robínies, els plàtans i espècies d’interès com el lligabosc de riu (Lonicera biflora). A la banda d’influència més marina el bosc es va empobrint i queden els baladres i els tamarits.

Els arrossars comporten també un tipus de vegetació espontània. Als ullals (petits llacs d’aigua dolça) s’hi fan nenúfars com la nimfea blanca (Nymphaea alba), llengües d’oca (Potamogeton sp), les quals creen greus problemes a l’agricultura per tal com envaeixen els canals i fins els mateixos arrossars. De fet, els arrossars es comporten com a petites basses bona part de l’any, i, a més de les plantes esmentades. hi trobem la bova, el llaponet de pato (Lemna sp), la utricularia i altres que han estat considerats els vegetals adventicis més notables d’aquesta flora: la presseguera (Ammania coccinea), l’aufàbiga (Bergia aquatica) i l’aufabigueta (Lindernia dubia).

Fotos font 1