ca 
Español
PусскийPresentació del Delta de l’Ebre
El delta de l’Ebre és la zona humida més gran de les terres catalanes. Amb els seus 320 km’ de superfície, constitueix l’hàbitat aquàtic més important de la Mediterrània occidental, després de la Camarga (Parc Regional Francès), i el segon de l’Estat Espanyol, després del Parque Nacional de Doñana.
D’altra banda, el seu considerable paper biològic contrasta amb la profunda humanització d’una gran part de la seva superfície i amb el seu no menys considerable pes agrícola. L’harmonia entre els seus valors naturals i l’explotació per part de l’home no ha estat mai fàcil.
A fi de fer possible aquesta harmonia, i a instàncies dels habitants del municipi de Deltebre, la Generalitat va crear, per un decret de 1983, ratificat i ampliat pel decret 332/1986, de 23 d’octubre de 1986, el Parc Natural del Delta de l’Ebre, on es fa constar que el delta de l’Ebre és la primera zona humida de Catalunya i que la seva importància a escala internacional és reconeguda pels màxims organismes especialitzats. Efectivament, ja el 1962 fou inclosa en la classificació de les zones humides euroafricanes d’interès internacional elaborada pel Bureau MAR amb la categoria A (prioritat urgent).
El Parc Natural del Delta de l’Ebre té una superfície total de 7.736 ha de les quals 3.979 corresponen a la comarca del Montsià (hemidelta dret) i 3.757 a la del Baix Ebre (hemidelta esquerre), Compren les llacunes de les 011es, el Canal Vell, el Garxal, l’Alfacada, la Platjola, la Tancada i l’Encanyissada, les illes de Buda, Sant Antoni i Sapinya, les penínsules de la Punta de la Banya (els Alfacs) i del Fangar, els ullals de Baltasar i els erms de Casablanca.
El paisatge del delta té una forta personalitat que el fa únic a Catalunya. Les terres totalment planes li donen ja un aspecte peculiar. A l’interior, a part els sectors de conreus d’horta i d’arbres fruiters, els amplis i extensos arrossars, canviants segons les estacions (terrosos al hivern, inundats d’aigua a la primavera, verds a l’estiu) tenen una especial bellesa. A la banda litoral es presenta un dels paisatges lacustres més atractius de la Mediterrània, grans estanys vorejats per canyissars i jonqueres. A la part perifèrica, grans extensions de sols salins amb vegetació haldfila (cirialeres, joncs marins) i encara les llargues i desertes platges arenoses, amb dunes coronades de borró i altres mostres de vegetació psamòfila, ben adaptada al medi. La modalitat de parc natural sembla la més apropiada, en fer compatible una decidida acció preservadora amb el manteniment i la millora de l’aprofitament ordenat de les produccions de l’espai protegit, i amb el foment dels contactes entre l’home i la natura mitjançant la potenciació del coneixement dels valors i atractius de la zona, dins un plantejament que nombroses experiències internacionals han demostrat viable.
